Quan es tenen fills/es, inevitablement es van creant unes expectatives a mida que van creixent: serà sa?, menjarà bé?, dormirà per les nits?, serà rialler/a?, sabrà resoldre petits conflictes?, serà capaç d'adaptar-se a tots els obstacles que es trobarà?, li agradarà estudiar?, tindrà amics i amigues? I un llarg etcètera.
.jpg)
També esperem certes coses de nosaltres com a pares i mares, maneres de fer que procurem creure que les durem a terme, que ho farem tal com pensem, que no tindrem problemes per educar igual o millor del que ho varen fer els nostres progenitors/es.
De vegades hi ha aquella frase que tenim gravada al cap, una frase que ens deia la mare una i altra vegada, que ens vam jurar i perjurar que nosaltres mai no la diríem als nostres fills/es i allà estem, mirant-los als ulls i repetint paraula per paraula la frase "maleïda" i pensant, ben endins, quina raó tenia la meva mare, ara l'entenc.
Doncs sí, al cap i a la fi, no sóm perfectes, ho fem el millor que sabem i podem, però hi ha moltes coses que se'ns escapen de les mans, que no hauriem sospitat mai que els nostres fills/es acabarien fent, perquè sovint pensem: això a mí (als meus) no em passarà. I per sort, en moltes ocasions és així!
En altres casos, per desgràcia, es poden viure situacions límit, molt desagradables i ens podem sentir bloquejats, sense recursos perquè ja se'ns han acabat tots, sense forces.
A
continuació podeu veure un article del diari Ara referent a la
SÍNDROME DE L'EMPERADOR:
L’any 2005 Vicente Garrido, professor de pedagogia i criminologia de la Universitat de València, va publicar Los hijos tiranos: el síndrome del emperador
(Ariel). Un llibre on dóna claus per conviure amb els fills tirans,
nois i noies que desenvolupen el que ell anomena la síndrome de
l’emperador.
Són fills que abusen dels pares -habitualment més de la
mare- sense que hi hagi causes socials que ho expliquin, amb uns pares
que tot i no haver estat perfectes s’han fet càrrec dels fills i els han
tractat amb amor.
¿Uns límits laxes o l’hàbit de sobrepassar-los que
tenen els fills els pot fer patir aquesta síndrome? El professor Garrido
explica que els pares excessivament permissius tenen com a resultat uns
fills capriciosos i irresponsables, però no uns fills violents, llevat
que aquesta permissivitat impliqui una falta mínima d’atenció. Però
llavors es tracta d’uns pares negligents.
Es
pot detectar la predisposició d’un fill a ser tirà si es donen
tres claus fonamentals, que s’observen generalment en la segona
infantesa, generalment dels 6 als 11 anys:
1. Incapacitat per
desenvolupar emocions morals autèntiques (empatia, amor, compassió,
etc.). Això implica una gran dificultat per mostrar culpa i penediment
sincers per les males accions.
2. Incapacitat per aprendre
dels errors i dels càstigs. No serveixen de res les converses i les
represàlies, ja que el nen busca el seu propi benefici, és víctima del
seu egocentrisme.
3. Conductes habituals de desafiament, mentides i fins i tot actes cruels amb als germans i els amics.
Què
haurien de fer els pares si els fills manifesten trets característics
de la síndrome de l’emperador?
1. Desenvolupar
de manera intencionada i sistemàtica les emocions morals i la
consciències dels nois, donant-los oportunitats perquè practiquin actes
altruistes i que en treguin lliçons morals.
2. Establir límits ferms que no tolerin la violència i l’engany.
3. Ajudar-los a desenvolupar habilitats no violentes que satisfacin el seu gran ego.
Un nen tirà es pot reconduir en funció de la seva intel·ligència i
dels recursos econòmics dels pares, que els poden facilitar l’accés a
l’ajuda especialitzada, explica Garrido. “En qualsevol cas -afegeix-, un
especialista ha de tractar el nen i els pares sense els prejudicis
habituals. El denominador comú ha de ser que els pares restitueixin el
seu rol hegemònic a casa i rebin l’ajuda, i no la crítica, de les
institucions de la infància”.
